La paraula pessebre prové del mot llatí praesepium, que vol dir estable o lloc on es guarden els animals. Per extensió doncs, s’entén que la paraula pessebre designa l’històric estable on segons les escriptures va néixer el nen Jesús. El pessebre és una representació del món en miniatura, un espai, una escenografia que, any rere any es renova. És una tradició popular nadalenca, que representa amb figures de mida variable el Naixement de l’Infant Jesús.
La llegenda diu que la nit de Nadal de l’any 1223, Sant Francesc d’Assís (1182-1226) va representar en una cova del convent de Fonte Colombo (a la Vall de Rietti), a la localitat de Greccio (Toscana italiana), el primer pessebre, posant-hi un bou i una mula vius, vorejant una espècie de menjadora plena de palla. Va convocar per participar a tots els pastors veïns, i gent del poble, amb els seus remats, mules i bous.
Així, es va representar el Naixement de Jesús que, segons la tradició i llegenda, va cobrar vida miraculosament enmig d’aquella celebració, on s’hi va poder contemplar el plor d’un nen adormit dins la menjadora, i que Sant Francesc prengué en braços i el va fer adormir.
A partir d’aquell moment, frares i monjos van fer tradicional a totes les esglésies franciscanes el costum de representar l’escena divina, recreant pessebres vivents i pessebres escultòrics, estenent i difonent així la visualització del Naixement de Jesús, antecedent proper als pessebres, que posteriorment es van escampar per les diverses cases i llars de pagesos i camperols de diversos indrets i localitats d’arreu del món.
